Poema XCII (Primer Cant de Mort)

Tornar a la pàgina de presentació

Aquelles mans que jamés perdonaren
han ja romput lo fil tenint la vida
de vós, qui sou de aquest món exida,
segons los fats en secret ordenaren.
Tot quan jo veig e sent, dolor me torna,
dant-me recort de vós, qui tant amava.
En ma dolor si prim e bé·s cercava,
se trobarà que delit s'i contorna;
donchs, durarà, puys té qui la sostinga,
car sens delit dolor crey no·s retinga.

En cor gentil Amor per mort no passa,
mas en aquell qui per los vicis tira;
la quantitat d'amor durar no mira,
la qualitat d'amor bona no·s lassa.
Quant l'ull no veu e lo toch no·s practicca,
mor lo voler, que tot per ells se guanya;
qui·n tal punt és, dolor sent molt estranya,
mas dura poch: l'espert ho testifica.
Amor honest los sants amants fa colrre:
d'aquest vos am, e Mort no·l me pot tolrre.

Tots los volers que·n mi confusos eren,
se mostren clar per lur obra forana:
ma car se dol, car sa natura u mana,
perqué·n la Mort sos delits se perderen;
en sa dolor m·arma és enbolcada,
de qué llur plor e plant per null temps callen.
En tal dolor tots los conorts me fallen,
com, sens tornar, la que am és anada.
Mas l'altr·amor, de amistança pura,
aprés sa mort, sa força gran li dura.

Aquest·amor, si los pechs no la crehen,
és ver senyal del bé qu·en ell·abita:
aquesta és qui sens dolor delita,
y ells cechs volers de prop aquesta·s vehen.
Lo voler cech del tot ell·illumena,
mas no en tant que leve·l cataracte,
e si posqués fer sens empaig son acte,
no fór·al món hull ab gota serena;
mas és axí com la poqua triagua,
que molt verí sa virtut li apagua.

Aquell voler qu·en ma carn sola·s causa,
si no és mort, no tardarà que muyra;
l'altre per qui dol contínuu m'abuyra,
si·m deffaleix, no serà sens gran causa.
Ell pot ser dit voler concupiscible,
e sol durar, puys molt de l'arma toqua,
mas fall per temps, car virtut no invoca,
e d'un costat és apetit sensible.
Aquests volers l'amor honesta·m torben,
perqu·entre mal e bé mes penses orben.

D'arma e cors és compost l'hom, contraris,
per qué·l voler e l'apetit contrasten;
tot quant aquests de lluer natura tasten
és saborós e vitals letovaris.
Altre voler qu·en mig d'aquests camina,
és atrobat que no té via certa;
cuyd·haver port en la plaja deserta,
e lo verí li sembla medecina.
Aquest voler ab arma y cors converssa,
naix d'ells e fa la obra d'éls diverssa.

Tres són les parts vers on mos volers pugen,
e per semblant vénen per tres maneres;
entre ssi han contràries carreres,
delits portants e d'altres que m'enugen.
Quant los delits del cors la penssa·m mostra,
yo sent dolor car són perduts sens cobre.
Altra dolor sent que·m vist tot e·m cobre,
com pens que Mort ha tolta l'amor nostra.
L'altre voler rahó y natura funden,
que sens dolor molts delits ne abunden.

Lo loch on jau la dolor gran que passe,
no és del tot fora de mes natures,
ne del tot és fora de lurs clausures;
lo moviment creu que per elles passe.
Aquell voler qu·en mi no troba terme
és lo mijà per on dolor m'agreuja;
l'estrem d'aquest fora natur·alleuja,
fort e punyent, mas encansable verme.
Oppinió falssa per tots és dita,
que fora nós e dintre nós habita.

D'aquest·amor les demés gens tremolen;
aquesta és sentida y no sabuda;
poques gents an sa causa coneguda;
delits, dolors per ella venir solen.
Lo cors per si lo seu delit desija,
l'arma·naprés lo sent, e vol atényer
lo propri seu, al qual no·s pot empényer,
car tot és fals, d'on ella se fastija.
D'aquests contrasts aquest·amor escapa,
que veritat no ateny ab sa capa.

Tant és hunit lo cors amb la nostr·arma,
que act·en l'om no pot ser dit bé simple:
algú no és vers l'altr·umil e simple:
contrast se fan, hu contra l'altre s'arma.
Mas és tan poch lo contrast a sa hora,
qu·en fets del cors l'arma no fa gran nosa;
y en contemplant, axí l'arma reposa,
que, bé représ, lo cors d'açò no plora.
Aquesta pau en mi no és mol longa,
per qué dolor més que·ll delit s'allonga.

Dolor yo sent e sembl·a mi estrema;
no só en punt de voler consell rebre,
e de negun remey me vull percebre,
ans de tristor he presa ja ma tema.
Si·m trob en punt que dolor no m'acorde,
ja tinch senyal ab qué a dolor torne:
recort sos fets d'amor, e allens borne;
d'ascí scapant ab oci no·m concorde.
Son espirit ab lo cors yo contemple;
tant delit sent com l'om devot al temple.

De pietat de sa mort ve que·m dolga,
e só forçat que mon mal haj·a plànyer;
tant he perdut, que bé no·m pot atànyer,
Ffortuna ja no té qué pus me tolga.
Quant ymagín les voluntats hunides
y ell converssar, separats per a sempre,
penssar no pusch ma dolor haja tempre,
mes passions no trob gens aflaquides;
e si per temps elles passar havien,
vengut és temps que començar devien.

Mes volentats mos penssaments aporten
avall y amunt, sí com los núvols l'ayre;
adés me dolch, puys dolor no sent gayre,
e sent dolors qu·ab si delits comporten.
Quant pens que·lls morts de res dels vius no pensen
e les dolors que pas sens grat se perden,
mos sentiments han mal, e no s'esperden
tant que d'amor e dolor se deffenssen;
e pas dolor qu·en la d'infern s'acosta,
com en est món no la'm veuré de costa.

En altre món a mi par que yo sia
y ells propis fets estranys a mi aparen;
semblant d'aquells que mos juhís loaren,
lo fals par ver, la veritat falsia,
Los mehus juhís la dolor los offega,
lo loch no y és hon primer habitaven.
Si és, no tal com ans del cas estaven;
alterat és: la Mort. Y asò·m fa brega
tal e tan fort, qu·altre matant, mi mata.
No ssé com és que lo cor no m'esclata.

Alguns han dit que la Mort és amarga;
poden-ho dir los qui la sabor senten,
o de per ssi o com per altre tenten
sa fort dolor, qu·entre totes és larga.
Per mi no tem, per altre l'é temuda;
puys fon cruell, ja pietat no m'haja;
qui·n terra jau, no tem pus aval caja:
en l'esperat ma sperança·s perduda.
O partiment dolorós, perdurable,
ffent en dolor mi comparat diable!

No preu los béns que yo sol posseesca,
car plaent res home sol no pratica;
la Mort no tem, que lo món dampnifica,
sinó que tem que·l cel me desfallesca.
Tot cas yo mir ab una egual cara:
res no·m fa trist, e ja, molt més, alegre;
no és color desobre, blanch o negre:
vers mi no y ha cosa scura ne clara.
Tot quant Amor e Por me pogren noure,
ffiní lo jorn que li viu los ulls cloure.

Segons lo cas ma dolor no és tanta
com se requer per un mortal damnatge;
sobre tots mals la Mort porta·vantatge:
yo l'he sentit e de present m'espanta.
Segons l'Amor, del dan no port gran signe,
e volgra yo qu·en lo món fos notable,
dient cascú: "Veus l'ome pus amable",
e que plangués cascú mon fat maligne.
Aquell voler caussat per cos·onesta,
mentre seré, serà mostrant gran gesta.

Tan comun cas, ¿per qué tan estrem sembla
al qui per sort la Mort en tant lo plaga?
¿Per qué·n tal cas la rahó d'om s'amaga,
e passió tota sa forç·assembla?
Déu piadós e just cruel se mostra:
tant és en nós torbada conexença!
Ffluxant dolor, primer plega creença,
mas ferm saber no·s en potença nostra.
Als que la Mort toll la muller aymia
sabran jutjar part de la dolor mia.

Tot ver amich a son ver amich ama
de tal amor que Mort no la menyscaba,
ans és fornal qu·apura l'or y acaba,
lexant-lo fi, e l'àls en fum derrama.
D'aquest·amor am aquella qu·és morta,
e, tement, am tot quant és de aquella.
L'espirit viu. Donchs, ¿quina maravella
que am aquell? E res tant no·m conforta.
Membra'm la Mort, e torn en ma congoxa,
e quant hi só, dolor pas com me floxa.

Accident és Amor, e no substança,
e per sos fets se dón·a nos conéxer;
quant és ne qual ell se dón·a paréxer;
segons d'on part, axí sa força lança.
Sí com lo vent, segons les encontrades
on és passat, de ssi calt o fret gita,
axí Amor dolor da o delita,
segons lo for del loch hon ha lançades
ffondes rahils: o sus cara de terra,
o sobre fanch, o sus molt aspra serra.

Amor en l'om dos lochs disposts atroba,
car hom és dit per ses dues natures:
lo cors per si vol semblant de sutzures,
l'arma per si d'un blanch net vol sa roba.
D'ells hahunits surt amor, d'algun acte
que no·s diu bé qual d'ells més part hi faça;
cascú per si algun delit acaça,
y, aquell atés, l'altre·n porta caracte.
E veus la Mort que llur voler termena:
lo bo no pot, no basta que l'offena.

Morint lo cors, a son amant no·l resta
sinó dolor, per lo recort del plaure;
ffallint aquell, no tard·amor en caure:
ffallint lo sant, defall la sua festa.
Alguns delits que·n l'arma pels cors vénen,
són los composts que·ls amadors turmenten,
e cascú d'ells tanta y qual dolor senten
segons del cors o de l'arma part prenen;
e, mort l'amat, amor és duradora
tant quant lo mort del viu té gran penyora.

Ço qu·en passat enbolt e confús era,
és departit: lo gra no·s ab la palla;
esperiment altre no·m pens hi valla;
per la Mort és uberta la carrera.
Ma carn no ssent; donchs no·s pot fer que ame,
car ja no és ço que sentir hi feya;
si voler tinch, pech és lo qui no crehia
que l'espirit de pur·amor s'enflame,
cobejant molt que déu s·arma s'enporte;
açò dubtant, que yo pena reporte.

Si·n nostr·amor pens ésser fi venguda
e d'ella pert esperança de veure,
sinó que tost vinch en açò descreure,
l'arma·n lo cors no fóra retenguda.
Si bé los morts en lo món no retornen,
ans d'ésser mort noves sabré d'aquella.
Stat és ja: donchs, no·s gran maravella,
açò sperant, mos sentiments sojornen;
e si cert fos qu·entre los sants fos mesa,
no volgra yo que de Mort fos defesa.

O Déu, mercé! Mas no ssé de qué·t pregue,
sinó de mi en lo seu loch aculles;
no·m tardes molt que dellà mi no vulles,
puys l'espirit on és lo seu aplegue;
e lo meu cors, ans que la vida fine,
sobre lo seu abraçat vull que jaga.
Fferí'ls Amor de no curable plaga;
separà'ls Mort: dret és qu·ella·ls vehine.
Lo jorn del Juhy, quant pendrem carn e ossos,
mescladament partirem nostres cossos.