El vers decasíl·lab

Tornar a la pàgina de presentació

Vers compost de deu síl·labes (comptades fins la darrera de les accentuades). Era ja emprat pels trobadors provençals i pels antics poetes italians, que en feren el vers preferit. Apareix en Ramon Llull i és habitual en els poetes catalans del s XV, Ausiàs Marc i en tots els successius. A causa de la seva extensió, s’ajusta a les frases i als ritmes de la prosòdia habitual. Modernament l’han conreat tots els poetes, en composicions rimades o en versos blancs, o estramps, sense rima. El vers decasíl·lab comporta dos accents principals, un a la síl·laba desena i un altre a la quarta, seguida o no de cesura¹ (si no hi ha cesura, demana un altre accent secundari a la vuitena). La cesura pot escaure’s a continuació de la quarta síl·laba —tònica— si correspon a un mot agut: Qual serà el jorn/que la mort ja no tema (Ausiàs Marc), o a continuació del mot no agut, la síl·laba tònica del qual correspon a la quarta (o també a la cinquena o sisena): La llum és estrella / al fons del cel blau (Costa i Llobera). Amb la influència italiana fou introduït a la poesia catalana i a la castellana el decasíl·lab sense cesura, amb l’accent interior predominant a la sisena síl·laba i, eventualment, amb accents secundaris a les síl·labes quarta i vuitena, fet que el converteix en un vers de ritme binari. Així l’han emprat tots els poetes moderns: Verdaguer en extensos fragments de Canigó, Sagarra a El comte Arnau, Carner a Nabí, etc. Igualment féu Guimerà en les seves tragèdies. L’accent a la quarta síl·laba permet que l’altre accent intern s’escaigui a la síl·laba setena (en lloc de la sisena o vuitena) del vers, tot marcant-li un ritme ternari ben característic: Mare, la pica és de gel i s’encalla / i és caramull fer de glaç nostre vi (Sagarra). (Enciclopèdia Catalana)

1 Pausa mètrica que divideix el vers en dos hemistiquis d’igual o de diferent llargada i coincideix sempre amb una frontera de mot.