Ausiàs Marc: visió general

Tornar a la pàgina de presentació

Biografia

• Ausiàs Marc va néixer a la Safor (Gandia) l’any 1397 (aproximadament) i va morir l’any 1459. Pertanyia a la noblesa valenciana i de jove va servir el rei Alfons en diverses campanyes militars (com altres poetes catalans o valencians contemporanis seus). Aquesta actuació va ser recompensada amb diversos privilegis, entre els quals cal destacar el nomenament com a falconer del rei al regne de València. Marc es va casar dos cops: el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell (que morí el 1439) i el 1443 amb Joana Escorna (la més que probable destinatària dels seus Cants de mort.
• En morir el 3 de març de 1459, a l’inventari notarial de les seves possessions es fan constar “dos llibres, en paper, de forma de fulls desqüernats, ab cobles”. Probablement es tractava dels mes de deu mil versos, en 128 poemes, que ens han arribat de l’autor i que es considera que va començar a escriure quan es va retirar de la vida de palau a les seves possessions de Gandia, cap al 1425.

Obra

Característiques estilístiques

• Marc és el primer poeta català que escriu en català i deixa aquell fals occità, profundament degradat, que encara empraven els poetes contemporanis seus. Per què? Probablement hi va tenir alguna cosa a veure aquell procés de degradació de l’occità emprat pels poetes catalans, que no el devia satisfer. A més, Marc era un escriptor tancat a les seves possessions feudals i, per tant, allunyat dels gustos de la cort. A la vegada però, es mantenia al dia de la vida cultural de València, que en aquella època era una ciutat plena de vitalitat i partidària, per tant, de la innovació. Això no obstant, la raó que considerem principal és la naturalesa de la seva poesia: una poesia profundament personal que trencava de manera radical amb la tradició anterior i que “en haver de respondre de les angoixes, dels projectes i el malestar d’un jo irrepetible, i dels seus contrastos amb la realitat, adopta la llengua amb la qual es relaciona amb les coses, dissenya els desitjos o mesura les caigudes: el català”¹.
• Un altre element de ruptura, més enllà de la llengua, és l’estil. Marc s’allunya del virtuosisme i de la utilització dels típics recursos que confereixen bellesa a un poema. La seva poesia és dura, difícil, poc poètica; ell mateix n’és conscient quan diu que dels seus poemes “l’orella d’hom afalac no pot rebre” (LXX, 36). Tanmateix, aquesta característica de la seva poesia no respon a la descurança, sinó a una elecció conscient per part de l’autor².
• Per avançar en allò que ens vol comunicar, Marc fa ús de la comparació, que és un sistema discursiu per transmetre coneixements molt més que per comunicar impressions estètiques pròpies de l’univers poètic. I encara és més impactant aquest procediment perquè les imatges que fa servir Marc són profundament originals, almenys en el món poètic³.
• De tot això dit, resulta evident que la poesia no és per a Marc un espai de lluïment o de galanies més o menys reixides, sinó un lloc essencial d’autoconfessió o fins i tot, com alguns han volgut veure darrerament, un instrument d’autopsicoteràpia.

Classificació de l'obra marquiana

• Els poemes d’Ausiàs Marc són comunament presentats en l’ordre que ens van llegar els manuscrits més antics que conservem de la seva obra. Tanmateix, fins i tot una lectura no gaire profunda evidencia que estan presentats de manera caòtica, desordenats. Això ens porta a un tema molt més important del que pugui semblar en un autor tan teoritzador com Ausiàs Marc: com s’ha d’ordenar la seva obra.
• A tal efecte, ens podem basar en la tradició dels dos poetes que comparteixen amb Marc el podi de la poesia medieval occidental: Dante i Petrarca (que, a més, segueixen dos criteris oposats). Dante va treballar d’una manera caòtica, volcànica, les seves poesies sorgien sense un objectiu previ que actués de catalitzador, sense un projecte. Petrarca, en canvi, va traçar un pla de sistematització per a la seva obra i ens el va llegar en la seva Rerum vulgarium fragmenta, on va ordenar la seva obra en italià tal com creia que havia de ser llegida. Sens dubte, la naturalesa de l’obra marquiana (entesa com a plasmació d’una trajectòria vital i intel·lectual) aconsella seguir el pla ordenador de Petrarca.
• Arribats en aquest punt, i tenint present que tal com ens ha arribat l’obra de Marc no està ordenada seguint cap criteri, cal cercar-ne un. La tendència que s’ha seguit últimament en aquest sentit és l'ordenació dels poemes marquians per cicles d’acord amb els senyals que apareixen a les tornades dels seus poemes (una de les poques concessions del poeta a la tradició trobadoresca, juntament amb alguns occitanismes escassos). Aquest és un criteri que no gaudeix d’un suport general entre els estudiosos de l’obra del poeta valencià, entre altres coses perquè hi ha una teoria que sosté que les tornades dels poemes marquians no tenen massa a veure amb el contingut de la resta del poema i fins i tot s’ha arribat a dir que no són obra de Marc sinó un afegitó posterior (encara que aquesta teoria ha estat bandejada per manca de consistència). Un corrent interpretatiu diferent prefereix intentar buscar un ordre cronològic en els poemes (i així parla de poemes de joventut, de maduresa i de bellesa, tot i que a la seva poesia hi ha poques dades que ens donin alguna pista sobre l’edat de l’autor). Hi ha, finalment, una solució de compromís que permet casar els cicles amb les diferents edats del poeta.
• Els cicles:
  • Senyal "Pena de seny" (19 poemes). L'amor que podria haver estat. 
    • La destinatària és una dama (real?) que ha de participar en termes d'igualtat de l'aventura amorosa del poeta. 
    • Marc no segueix la ficció poètica que representa l’home com una víctima sense solució de la malenconia. Ben al contrari, el poeta se situa en el present i ens vol fer una descripció de la seva personalitat i dels conflictes entre l’amor purament intel·lectual (l’únic amor que val la pena de viure, segons el poeta) i l’amor físic, sexual. Això ens remet a la divisió de l’esser humà, tan típica de l’Edat Mitjana, en carn i esperit, i al desig de victòria d’aquest sobre aquella, victòria que obtindrà la recompensa de la satisfacció íntima i purament mental.
    • Marc fa gala de megalomania en considerar-se un amador com no n’hi ha gaires.
    • En molts versos d’aquest cicle Marc es complau a descriure els efectes del sofriment amorós en la seva persona. El poeta espera que Plena de seny sigui capaç d’adonar-se d’aquests símptomes perquè ella no és un ésser neci com tots els altres. Darrere de la dama, també s’espera que el lector en sigui conscient i lloï el poeta per la seva perfecció en l’amor: el lector ha d’esdevenir el còmplice de Marc. En canvi, la massa dels no entesos qualificaran de follia la manera marquiana d’entendre l’amor.
    • Tanmateix, es tracta d’una experiència fracassada: la dama no es manté a l’alçada de les circumstàncies perquè no s’adona dels esforços del poeta per mantenir-se a la banda espiritual de la relació amorosa.
  • Senyal “Llir entre cards” (35 poemes). Deïficació de la dama; nou fracàs.
    • Aquest cicle representa un replantejament dels objectius marquians. Ara es tracta d’estimar la dama no només amb la ment, sinó també amb l’esperit: l’experiència amorosa esdevindrà, doncs, mística.
    • La dama és una mena de portadora de llum i l’amor no s’obté per visió sinó per revelació (una revelació dolorosa).
    • El món és vist com a pura ficció i, com a tal, distreu de l’amor i cal bandejar-lo. Aquesta abstracció del món físic arriba a l’extrem que el poeta renuncia a l’experiència sexual. Això ens porta a preguntar-nos fins a quin punt era certa aquesta afirmació; la resposta és matisada: Marc, com a persona, no renuncià mai a l’experiència sexual (va estar casat dues vegades –sense descendència– i va arribar a mig reconèixer alguns fills naturals); tanmateix va voler viure una experiència amorosa desvinculada del sexe perquè la considerava superior.
    • Novament, l’experiència fracassa. En un principi Marc acusa la dama de no poder-lo estimar al nivell que ell volia sinó només al nivell sexual.
  • Senyal “Foll amor”. La ira del fracàs.
    • El poeta maleeix de manera agressiva la dama perquè no ha sabut estar-se de caure a la sensualitat.
    • Això no obstant, la reflexió el condueix, a les portes de la vellesa, a una mena de rendició: l’amor que Marc ha buscat (si no en la vida, en la poesia) és un amor impossible. Aquesta conclusió es reflectirà al cicle següent.
  • Senyal “Amor, Amor” (12 poemes). El final de l’experiència amorosa.
    • Marc reflexiona sobre el seu fracàs i reconeix que és impossible aspirar a un amor purament intel·lectual per culpa de la dona. L'amor el venç i ell mateix es culpa de no haver-ho vist clar des del principi ("a quatre peus deu anar qui no ho creu" arriba a dir al poema XCIX).
  • Cants de mort (6 poemes). Els remordiments.
    • Motivats per la mort de la seva segona esposa, Joana Escorna. Això no obstant, tampoc aquests poemes se centren en la figura de la finada, sinó, un cop més, en l’experiència que de la mort d’ella té el poeta.
    • Com en la resta de la seva producció, la voluntat que mana és la racionalitzadora i la preocupació és la del destí del propi Marc després de la mort.
    • El poeta sent que potser la seva dona s’ha condemnat per culpa d’ell (no se n’explicita el motiu) i pateix per la pròpia condemnació.
    • Els poemes, en l’ordre en què ens han arribat (força lògic, en aquesta ocasió) expressen una gradació entre l’esperança en la salvació de l’esposa i la més negra desesperació per la seva condemnació (perquè anticipa la del poeta).
    • En qualsevol cas, Marc, inaugura per a la poesia catalana un tòpic que gaudirà de molt èxit posteriorment: l’amor que venç la mort (arriba a manifestar que estima molt més la dona en mort que en vida: “ans molt més am a vós en mort que·n vida”, poema XCIV).
    • Ara, per fi, l’amor només intel·lectual ha vençut, perquè la desaparició de la dama fa impossible qualsevol derivació sexual. No deixa de ser, però, una trista constatació, encara que la defensi amb entusiasme. Aquest relatiu plaer, però, queda entelat pel dolor de l’absència i pels dubtes sobre la salvació de l’esposa.
    • Malgrat tot, als Cants de mort hi ha un lloc per a l’esperança: “Lo jorn del Juhý, quan prendrem carn e ossos / mescladament partirem nostres cossos” (XCII).
  • Cant espiritual (CV). Diàleg (?) amb Déu.
    • Marc s’adona que tota la seva poesia, que tota la seva preparació intel·lectual no és suficient per disposar d’un llenguatge adequat per parlar amb el Creador (“Perdona mi, si follament te parle”, v. 25).
    • Fidel a la seva línia creativa, en aquest poema assistim més aviat a una autoimprecació que a un diàleg o a una confessió. Marc s’adona que ha viscut al marge de Déu i, en la seva hora final, tem que no ha fet prou per guanyar-se la bondat divina i sí per ser objecte de la terrible justícia de Déu. Fa una constatació terrible: viu l’experiència religiosa amb fredor (“Cathòlic só, mas la fe no·m escalfa” v. 185).
    • S’acull a l’auxili de la mare de Déu, més propensa a la defensa dels desvalguts.

1 ESPADALER, Anton M.; Història de la literatura catalana (1993); p. 81.

2 La duresa, les paraules inusuals en rima, l’absència d’un món amable i artísticament treballat segons els cànons més comuns i coneguts de la bellesa, el rebuig, la distorsió o el capgirament de molts dels seus temes i motius, i la presència, en canvi, d’un món convuls, ple de tensions, representat per personatges marginals o torturats i per una naturalesa inquietant, són fruit d’una radical opció estética que s’oposa vigorosament a la tradició. (ESPADALER; op. Cit; p.82).

3 Com a exemple, l’arxiconeguda comparació del poema XLVI: “Bullirà·l mar com la caçola· forn”.