Poema CXI

Tornar a la pàgina de presentació

Així com cell qui es parteix de sa terra,
ab cor tot ferm que jamés hi retorn,
deixant amics e fills plorant entorn
e cascú d'ells a ses faldes s'aferra
dient plorant: "Anar volem ab vós.
Oh, no ens lleixeu trists e adolorits!"
e l'és forçat aquells haver jaquits:
¿Qui pot saber d'aquest les grans dolors?

Jo m'en confés, a Déu e puix a vós,
que jo só tal com lo de qui he parlat,
car tot delit de mi és apartat
sí que jamés me veja delitós.
No solament he lo delit perdut,
ans en son lloc entrada és dolor,
car jo m'aïr havent perduda amor
e jac del colp que tostemps he temut.

No menys que mort a mi és avengut:
no em pot fer pus que fer perdre lo món
e jo d'aquest a tot hom ma part don,
puix que no am ne puc ser benvolgut.
Tot ço que veig me porta en record
lo mal present e lo que és per venir.
Lo negre, prop, lo blanc fa més lluir:
un poc delit ma dolor fa pus fort.

Jo no puc dir senta dolor de mort:
sa tinc lo cos e malalt l'esperit
d'un accident que en vida m'ha jaquit
en tal estat que no em trop viu ne mort.
L'enteniment no em delita en saber
e res plaent no vol ma voluntat.
Jo visc al món e d'ell desesperat:
si en altre pens, no em calfa molt l'esper!

No sé a qui adreç mon parlament,
perquè és llong temps no em parle ab amor
e dona al món no sent de ma tristor.
Així mateix, jo no n'he sentiment.

Poema CV (Cant Espiritual)

Tornar a la pàgina de presentació

Puix que sens tu algú a tu no abasta,
dóna’m la mà o pels cabells me lleva;
si no estenc la mia envers la tua,
quasi forçat a tu mateix me tira.
Jo vull anar envers tu a l’encontre;
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo són cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m’empatxa. 
 
Llevar mi vull e prou no m’hi esforce:
ço fa lo pes de mes terribles colpes.
Ans que la mort lo procés a mi cloga,
plàcia’t, Déu, puix teu vull ser, que ho vulles.
Fes que ta sang mon cor dur amollesca:
de semblant mal guarí ella molts altres.
Ja lo tardar ta ira em denuncia;
ta pietat no trob en mi que obre. 
 
Tan clarament en l’entendre no peque
com lo voler he carregat de colpa.
Ajuda’m, Déu! Mas follament te pregue,
car tu no vals sinó al qui s’ajuda,
e tots aquells qui a tu se apleguen
no els pots fallir, e mostren-ho tos braços.
Què faré jo, que no meresc m’ajudes,
car tant com puc conec que no m’esforce? 
 
Perdona mi si follament te parle!
De passió parteixen mes paraules.
Jo sent paor d’infern, al qual faç via;
girar-la vull e no hi disponc mos passos.
Mas jo em record que meritist lo lladre
tant quant hom veu no hi bastaven ses obres.
Ton espirit lla on li plau espira:
com ne per què no sap qui en carn visca. 
 
Ab tot que só mal crestià per obra,
ira no et tinc ne de res no t’encolpe;
jo son tot cert que per tostemps bé obres
e fas tant bé donant mort com la vida:
tot és egual quant surt de ta potença,
d’on tinc per foll qui vers tu es vol iréixer.
Amor de mal e de bé ignorança
és la raó que els hòmens no et coneixen. 
 
A tu deman que lo cor m’enfortesques,
sí que el voler ab ta voluntat lligue;
e puix que sé que lo món no em profita,
dóna’m esforç que del tot l’abandone;
e lo delit que el bon hom de tu gusta,
fes-me’n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m’està molt rebel·le,
haja afalac, que del tot no em contraste. 
 
Ajuda’m, Déu, que sens tu no em puc moure,
perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits los mals hàbits,
que la virtut al gustar m’és amarga.
Oh Déu, mercé! Revolta’m ma natura,
que mala és per la mia gran colpa;
e si per mort jo puc rembre ma falta,
esta serà ma dolça penitença. 
 
Jo tem a tu més que no et só amable
e davant tu confés la colpa aquesta;
torbada és la mia esperança
e dintre mi sent terrible baralla.
Jo veig a tu just e misericorde;
veig ton voler qui sens mèrits gracia:
dónes e tols de grat lo do sens mèrits.
Qual és tan just, quant més jo, que no tema? 
 
Si Job lo just por de Déu l’opremia,
què faré jo que dins les colpes nade?
Com pens d’infern que temps no s’hi esmenta,
lla és mostrat tot quant sentiments temen.
L’arma, qui és contemplar Déu eleta,
en contra aquell blasfemant se rebel·la:
no és en hom de tan gran mal estima.
Doncs, com està qui vers tal part camina? 
 
Prec-te, Senyor, que la vida m’abreuges
ans que petjors casos a mi enseguesquen;
en dolor visc faent vida perversa,
e tem dellà la mort per tostemps llonga.
Doncs, mal deçà e dellà mal sens terme!
Pren-me al punt que millor en mi trobes;
lo detardar no sé a què em servesca:
no té repòs lo qui té fer viatge. 
 
Jo em dolc perquè tant com vull no em puc dolre
de l’infinit damnatge, lo qual dubte;
e tal dolor no la recull natura
ne es pot asmar, e menys sentir pot l’home.
E doncs, açò sembla a mi flaca excusa,
com de mon dan, tant com és, no m’espante;
si el cel deman, no li dó basta estima.
Fretura pas de por e d’esperança! 
 
Per bé que tu irascible t’amostres,
ço és defalt de nostra ignorança;
lo teu voler tostemps guarda clemença,
ton semblant mal és bé inestimable.
Perdona’m, Déu, si t’he donada colpa,
car jo confés esser aquell colpable:
ab ull de carn he fets los teus judicis.
Vulles dar llum a la vista de l’arma! 
 
Lo meu voler al teu és molt contrari,
e em só enemic pensant-me amic ésser.
Ajuda’m, Déu, puix me veus en tal pressa!
Jo em desesper si los mèrits meus guardes.
Jo m’enuig molt la vida com allongue,
e dubte molt que aquella fenesca.
En dolor visc, car mon desig no es ferma,
e ja en mi alterat és l’arbitre. 
 
Tu est la fi on totes fins termenen,
e no és fi si en tu no termena;
tu est lo bé on tot altre es mesura,
e no és bo qui a tu, Déu, no sembla.
Al qui et complau, tu, aquell, déu nomenes;
per tu semblar, major grau d’home el muntes;
d’on és gran dret del qui plau al diable
prenga lo nom d’aquell ab qui es conforma. 
 
Alguna fi en aquest món se troba;
no és vera fi, puix que no fa l’hom fèlix:
és lo començ per on altra s’acaba,
segons lo córs que entendre pot un home.
Los filosofs qui aquella posaren
en si mateixs, són esser vists discordes:
senyal és cert que en veritat no es funda;
per consegüent, a l’home no contenta. 
 
Bona per si no fon la llei judaica:
en paradís per ella no s’entrava,
mas tant com fon començ d’aquesta nostra,
de què es pot dir d’aquestes dues una.
Així la fi de tot en tot humana
no da repòs a l’apetit o terme,
mas tampoc l’hom sens ella no ha l’altra:
sent Joan fon senyalant lo Messies. 
 
No té repòs qui nulla altra fi guarda,
car en res àls lo voler no reposa;
ço sent cascú, e no hi cal subtilesa,
que fora tu lo voler no s’atura.
Sí com los rius a la mar tots acorren,
així les fins totes en tu se n’entren.
Puix te conec, esforça’m que jo t’ame!
Vença l’amor a la por que jo et porte! 
 
E si amor tanta com vull no m’entra,
creix-me la por, sí que, tement, no peque,
car no pecant jo perdré aquells hàbits
que són estats perquè no t’am la causa.
Muiren aquells qui de tu m’apartaren,
puix m’han mig mort e em tolen que no visca.
Oh senyor Déu, fes que la vida em llargue,
puix me apar que envers tu jo m’acoste! 
 
Qui em mostrarà davant tu fer excusa
quan hauré dar mon mal ordenat compte?
Tu m’has donat disposició recta
e jo he fet del regle falç molt corba.
Dreçar-la vull, mas he mester ta ajuda.
Ajuda’m, Déu, car ma força és flaca!
Desig saber què de mi predestines:
a tu és present i a mi causa venible. 
 
No et prec que em dóns sanitat de persona
ne béns alguns de natura i fortuna,
mas solament que a tu, Déu, sols ame,
car jo só cert que el major bé s’hi causa.
Per consegüent, delectació alta
jo no la sent, per no dispost sentir-la;
mas, per saber, un home grosser jutja
que el major bé sus tots és delitable. 
 
Qual serà el jorn que la mort jo no tema?
E serà quan de ta amor jo m’inflame.
E no es pot fer sens menyspreu de la vida
e que per tu aquella jo menyspree.
Lladoncs seran jus mi totes les coses
que de present me veig sobre los muscles:
lo qui no tem del fort lleó les ungles,
molt menys tembrà lo fibló de la vespa. 
 
Prec-te, Senyor, que em faces insensible
e que en null temps alguns delits jo senta,
no solament los lleigs qui et vénen contra,
mas tots aquells que indiferents se troben.
Açò desig perquè sol en tu pense
e pusca haver la via que en tu es dreça;
fes-ho, Senyor, e si per temps me’n torne
haja per cert trobar ta aurella sorda. 
 
Tol-me dolor com me veig perdre el segle,
car, mentre em dolc, tant com vull jo no t’ame,
e vull-ho fer, mas l’hàbit me contrasta;
en temps passat me carreguí la colpa.
Tant te cost jo com molts qui no et serviren
e tu els has fet no menys que jo et demane;
per què et suplic que dins lo cor tu m’entres,
puix est entrat en pus abominable. 
 
Catòlic só, mas la fe no m’escalfa
que la fredor llenta dels senys apague,
car jo lleix ço que mos sentiments senten
e paradís crec per fe i raó jutge.
Aquella part de l’esperit és prompta,
mas la dels senys rossegant la m’acoste;
doncs, tu, Senyor, al foc de fe m’acorre,
tant que la part que em porta fred abrase.
 
Tu creïst me perquè l’ànima salve,
e pot-se fer de mi saps lo contrari.
Si és així, per què, doncs, me creaves,
puix fon en tu lo saber infal·lible?
Torna a no res, jo et suplic, lo meu ésser,
car més me val que tostemps l’escur càrcer!
Jo crec a tu com volguist dir de Judes
que el fóra bo no fos nat al món home. 
 
Per mi, segur havent rebut baptisme,
no fos tornat als braços de la vida,
mas a la mort hagués retut lo deute
e de present jo no viuria en dubte!
Major dolor d’infern los hòmens senten
que los delits de paraís no jutgen;
lo mal sentit és d’aquell altre exemple,
e paradís sens lo sentir se jutja. 
 
Dóna’m esforç que prenga de mi venja:
jo em trob ofés contra tu ab gran colpa,
e si no hi bast, tu de ma carn te farta,
ab que no em tocs l’esperit, que a tu sembla,
e, sobretot, ma fe que no vacil·le
e no tremol la mia esperança;
no em fallirà caritat, elles fermes.
E de la carn, si et suplic, no me n’oges. 
 
Oh, quan serà que regaré les galtes
d’aigua de plor ab les llàgremes dolces!
Contricció és la font d’on emanen:
aquesta és clau que el cel tancat nos obre.
D’atricció parteixen les amargues,
perquè en temor més que en amor se funden;
mas, tals quals són, d’aquestes me abunda,
puix són camí e via per les altres

Poema XCII (Primer Cant de Mort)

Tornar a la pàgina de presentació

Aquelles mans que jamés perdonaren
han ja romput lo fil tenint la vida
de vós, qui sou de aquest món exida,
segons los fats en secret ordenaren.
Tot quan jo veig e sent, dolor me torna,
dant-me recort de vós, qui tant amava.
En ma dolor si prim e bé·s cercava,
se trobarà que delit s'i contorna;
donchs, durarà, puys té qui la sostinga,
car sens delit dolor crey no·s retinga.

En cor gentil Amor per mort no passa,
mas en aquell qui per los vicis tira;
la quantitat d'amor durar no mira,
la qualitat d'amor bona no·s lassa.
Quant l'ull no veu e lo toch no·s practicca,
mor lo voler, que tot per ells se guanya;
qui·n tal punt és, dolor sent molt estranya,
mas dura poch: l'espert ho testifica.
Amor honest los sants amants fa colrre:
d'aquest vos am, e Mort no·l me pot tolrre.

Tots los volers que·n mi confusos eren,
se mostren clar per lur obra forana:
ma car se dol, car sa natura u mana,
perqué·n la Mort sos delits se perderen;
en sa dolor m·arma és enbolcada,
de qué llur plor e plant per null temps callen.
En tal dolor tots los conorts me fallen,
com, sens tornar, la que am és anada.
Mas l'altr·amor, de amistança pura,
aprés sa mort, sa força gran li dura.

Aquest·amor, si los pechs no la crehen,
és ver senyal del bé qu·en ell·abita:
aquesta és qui sens dolor delita,
y ells cechs volers de prop aquesta·s vehen.
Lo voler cech del tot ell·illumena,
mas no en tant que leve·l cataracte,
e si posqués fer sens empaig son acte,
no fór·al món hull ab gota serena;
mas és axí com la poqua triagua,
que molt verí sa virtut li apagua.

Aquell voler qu·en ma carn sola·s causa,
si no és mort, no tardarà que muyra;
l'altre per qui dol contínuu m'abuyra,
si·m deffaleix, no serà sens gran causa.
Ell pot ser dit voler concupiscible,
e sol durar, puys molt de l'arma toqua,
mas fall per temps, car virtut no invoca,
e d'un costat és apetit sensible.
Aquests volers l'amor honesta·m torben,
perqu·entre mal e bé mes penses orben.

D'arma e cors és compost l'hom, contraris,
per qué·l voler e l'apetit contrasten;
tot quant aquests de lluer natura tasten
és saborós e vitals letovaris.
Altre voler qu·en mig d'aquests camina,
és atrobat que no té via certa;
cuyd·haver port en la plaja deserta,
e lo verí li sembla medecina.
Aquest voler ab arma y cors converssa,
naix d'ells e fa la obra d'éls diverssa.

Tres són les parts vers on mos volers pugen,
e per semblant vénen per tres maneres;
entre ssi han contràries carreres,
delits portants e d'altres que m'enugen.
Quant los delits del cors la penssa·m mostra,
yo sent dolor car són perduts sens cobre.
Altra dolor sent que·m vist tot e·m cobre,
com pens que Mort ha tolta l'amor nostra.
L'altre voler rahó y natura funden,
que sens dolor molts delits ne abunden.

Lo loch on jau la dolor gran que passe,
no és del tot fora de mes natures,
ne del tot és fora de lurs clausures;
lo moviment creu que per elles passe.
Aquell voler qu·en mi no troba terme
és lo mijà per on dolor m'agreuja;
l'estrem d'aquest fora natur·alleuja,
fort e punyent, mas encansable verme.
Oppinió falssa per tots és dita,
que fora nós e dintre nós habita.

D'aquest·amor les demés gens tremolen;
aquesta és sentida y no sabuda;
poques gents an sa causa coneguda;
delits, dolors per ella venir solen.
Lo cors per si lo seu delit desija,
l'arma·naprés lo sent, e vol atényer
lo propri seu, al qual no·s pot empényer,
car tot és fals, d'on ella se fastija.
D'aquests contrasts aquest·amor escapa,
que veritat no ateny ab sa capa.

Tant és hunit lo cors amb la nostr·arma,
que act·en l'om no pot ser dit bé simple:
algú no és vers l'altr·umil e simple:
contrast se fan, hu contra l'altre s'arma.
Mas és tan poch lo contrast a sa hora,
qu·en fets del cors l'arma no fa gran nosa;
y en contemplant, axí l'arma reposa,
que, bé représ, lo cors d'açò no plora.
Aquesta pau en mi no és mol longa,
per qué dolor més que·ll delit s'allonga.

Dolor yo sent e sembl·a mi estrema;
no só en punt de voler consell rebre,
e de negun remey me vull percebre,
ans de tristor he presa ja ma tema.
Si·m trob en punt que dolor no m'acorde,
ja tinch senyal ab qué a dolor torne:
recort sos fets d'amor, e allens borne;
d'ascí scapant ab oci no·m concorde.
Son espirit ab lo cors yo contemple;
tant delit sent com l'om devot al temple.

De pietat de sa mort ve que·m dolga,
e só forçat que mon mal haj·a plànyer;
tant he perdut, que bé no·m pot atànyer,
Ffortuna ja no té qué pus me tolga.
Quant ymagín les voluntats hunides
y ell converssar, separats per a sempre,
penssar no pusch ma dolor haja tempre,
mes passions no trob gens aflaquides;
e si per temps elles passar havien,
vengut és temps que començar devien.

Mes volentats mos penssaments aporten
avall y amunt, sí com los núvols l'ayre;
adés me dolch, puys dolor no sent gayre,
e sent dolors qu·ab si delits comporten.
Quant pens que·lls morts de res dels vius no pensen
e les dolors que pas sens grat se perden,
mos sentiments han mal, e no s'esperden
tant que d'amor e dolor se deffenssen;
e pas dolor qu·en la d'infern s'acosta,
com en est món no la'm veuré de costa.

En altre món a mi par que yo sia
y ells propis fets estranys a mi aparen;
semblant d'aquells que mos juhís loaren,
lo fals par ver, la veritat falsia,
Los mehus juhís la dolor los offega,
lo loch no y és hon primer habitaven.
Si és, no tal com ans del cas estaven;
alterat és: la Mort. Y asò·m fa brega
tal e tan fort, qu·altre matant, mi mata.
No ssé com és que lo cor no m'esclata.

Alguns han dit que la Mort és amarga;
poden-ho dir los qui la sabor senten,
o de per ssi o com per altre tenten
sa fort dolor, qu·entre totes és larga.
Per mi no tem, per altre l'é temuda;
puys fon cruell, ja pietat no m'haja;
qui·n terra jau, no tem pus aval caja:
en l'esperat ma sperança·s perduda.
O partiment dolorós, perdurable,
ffent en dolor mi comparat diable!

No preu los béns que yo sol posseesca,
car plaent res home sol no pratica;
la Mort no tem, que lo món dampnifica,
sinó que tem que·l cel me desfallesca.
Tot cas yo mir ab una egual cara:
res no·m fa trist, e ja, molt més, alegre;
no és color desobre, blanch o negre:
vers mi no y ha cosa scura ne clara.
Tot quant Amor e Por me pogren noure,
ffiní lo jorn que li viu los ulls cloure.

Segons lo cas ma dolor no és tanta
com se requer per un mortal damnatge;
sobre tots mals la Mort porta·vantatge:
yo l'he sentit e de present m'espanta.
Segons l'Amor, del dan no port gran signe,
e volgra yo qu·en lo món fos notable,
dient cascú: "Veus l'ome pus amable",
e que plangués cascú mon fat maligne.
Aquell voler caussat per cos·onesta,
mentre seré, serà mostrant gran gesta.

Tan comun cas, ¿per qué tan estrem sembla
al qui per sort la Mort en tant lo plaga?
¿Per qué·n tal cas la rahó d'om s'amaga,
e passió tota sa forç·assembla?
Déu piadós e just cruel se mostra:
tant és en nós torbada conexença!
Ffluxant dolor, primer plega creença,
mas ferm saber no·s en potença nostra.
Als que la Mort toll la muller aymia
sabran jutjar part de la dolor mia.

Tot ver amich a son ver amich ama
de tal amor que Mort no la menyscaba,
ans és fornal qu·apura l'or y acaba,
lexant-lo fi, e l'àls en fum derrama.
D'aquest·amor am aquella qu·és morta,
e, tement, am tot quant és de aquella.
L'espirit viu. Donchs, ¿quina maravella
que am aquell? E res tant no·m conforta.
Membra'm la Mort, e torn en ma congoxa,
e quant hi só, dolor pas com me floxa.

Accident és Amor, e no substança,
e per sos fets se dón·a nos conéxer;
quant és ne qual ell se dón·a paréxer;
segons d'on part, axí sa força lança.
Sí com lo vent, segons les encontrades
on és passat, de ssi calt o fret gita,
axí Amor dolor da o delita,
segons lo for del loch hon ha lançades
ffondes rahils: o sus cara de terra,
o sobre fanch, o sus molt aspra serra.

Amor en l'om dos lochs disposts atroba,
car hom és dit per ses dues natures:
lo cors per si vol semblant de sutzures,
l'arma per si d'un blanch net vol sa roba.
D'ells hahunits surt amor, d'algun acte
que no·s diu bé qual d'ells més part hi faça;
cascú per si algun delit acaça,
y, aquell atés, l'altre·n porta caracte.
E veus la Mort que llur voler termena:
lo bo no pot, no basta que l'offena.

Morint lo cors, a son amant no·l resta
sinó dolor, per lo recort del plaure;
ffallint aquell, no tard·amor en caure:
ffallint lo sant, defall la sua festa.
Alguns delits que·n l'arma pels cors vénen,
són los composts que·ls amadors turmenten,
e cascú d'ells tanta y qual dolor senten
segons del cors o de l'arma part prenen;
e, mort l'amat, amor és duradora
tant quant lo mort del viu té gran penyora.

Ço qu·en passat enbolt e confús era,
és departit: lo gra no·s ab la palla;
esperiment altre no·m pens hi valla;
per la Mort és uberta la carrera.
Ma carn no ssent; donchs no·s pot fer que ame,
car ja no és ço que sentir hi feya;
si voler tinch, pech és lo qui no crehia
que l'espirit de pur·amor s'enflame,
cobejant molt que déu s·arma s'enporte;
açò dubtant, que yo pena reporte.

Si·n nostr·amor pens ésser fi venguda
e d'ella pert esperança de veure,
sinó que tost vinch en açò descreure,
l'arma·n lo cors no fóra retenguda.
Si bé los morts en lo món no retornen,
ans d'ésser mort noves sabré d'aquella.
Stat és ja: donchs, no·s gran maravella,
açò sperant, mos sentiments sojornen;
e si cert fos qu·entre los sants fos mesa,
no volgra yo que de Mort fos defesa.

O Déu, mercé! Mas no ssé de qué·t pregue,
sinó de mi en lo seu loch aculles;
no·m tardes molt que dellà mi no vulles,
puys l'espirit on és lo seu aplegue;
e lo meu cors, ans que la vida fine,
sobre lo seu abraçat vull que jaga.
Fferí'ls Amor de no curable plaga;
separà'ls Mort: dret és qu·ella·ls vehine.
Lo jorn del Juhy, quant pendrem carn e ossos,
mescladament partirem nostres cossos.

Poema LXVIII (Ausiàs Marc / Raimon)

Tornar a la pàgina de presentació

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d’estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major. 

¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.

Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge,
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.

Poema XLVI (Ausiàs Marc / Raimon)

Tornar a la pàgina de presentació

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé

Poema XXIII

  

Tornar a la pàgina de presentació

Lleixant a part l’estil dels trobadors
qui per escalf trespassen veritat,
e sostraent mon voler afectat
perquè no em torb, diré el que trob en vós.
Tot mon parlar, als qui no us hauran vista
res no valrà, car fe no hi donaran,
e los veents que dins vós no veuran,
en creure a mi llur arma serà trista. 
 
L’ull de l’hom pec no ha tan fosca vista
que vostre cos no jutge per gentil;
no el coneix tal com lo qui és subtil:
hoc la color, mas no sap de la llista.
Quant és del cos menys de participar
ab l’esperit, coneix bé lo grosser:
vostra color i el tall pot bé saber,
mas ja del gest no porà bé parlar. 
 
Tots som gossers en poder explicar
ço que mereix un bell cos e honest:
jóvens gentils, bons sabents, l’han request
e, famejants, los cové endurar.
Lo vostre seny fa ço que altre no basta,
que sap regir la molta subtilea.
En fer tot bé s’adorm vostra perea.
Verge no sou perquè Déu ne volc casta. 
 
Sol per a vós bastà la bona pasta
que Déu retenc per fer singulars dones:
fetes n’ha assats molt sàvies e bones;
mas, compliment, dona Teresa el tasta,
havent en si tan gran coneiximent
que res no el fall que tota no es conega:
a l’hom devot sa bellesa encega,
past d’entenents és son enteniment. 
 
Venecians no han lo regiment
tan pacific com vostre seny regeix
subtilitats que l’entendre us nodreix
e del cos bell sens colpa el moviment.
Tan gran delit tot hom entenent ha
e ocupat se troba en vós entendre
que lo desig del cos no es pot estendre
a lleig voler, ans com a mort està. 
 
Llir entre cards, lo meu poder no fa
tant que pogués fer corona invisible.
Meriu-la vós, car la qui és visible
no es deu posar lla on miracle està.

Poema XI

Tornar a la pàgina de presentació

Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera. 
 
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: "Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor."
 
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa. 
 
Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran. 
 
Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada. 
 
Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.

Poema I

Tornar a la pàgina de presentació

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor. 
 
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record. 
 
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament 
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir. 
 
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix. 
 
Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella. 
 
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.

Anàlisi mètrica d'una cobla marquiana

Tornar a la pàgina de presentació

Quins / tan se/gurs // con/sells / vas / en/cer/cant,
cor / ma/las/truc, // en/fas/ti/jat / de / viu(re)?
A/mic / de / plor // e / des/a/mic / de / riu(re),
com / so/fer/ràs // los / mals / qui_et / són / da/vant?
A/cui/ta’t, / doncs, // a / la / mort / qui / t’es/pe(ra).
E / per / tos / mals // te / a/llon/gues / los / jorns:
ai/tant / és / lluny // ton / de/li/tós / so/jorns
com / vols / fu/gir // a / la / mort / fa/la/gue(ra).

Ens trobem davant d'un exemple de cobla marquiana de vuit versos decasil·làbics dividits en dos agrupaments de quatre versos, cada un d'ells enllaçat amb rimes consonants encreuades.

L'estructura mètrica és, doncs, ABBACDDC. Les rimes A i D són masculines i les rimes B i C són femenines.

Es compleix el precepte bàsic del decasíl·lab marquià: els versos estan dividits en dos hemistiquis (4 + 6 síl·labes). Cal marcar la cesura després de la quarta síl·laba, que coincideix amb final de paraula.

La separació sil·labica està plasmada sobre el text. Com a particularitats, cal destacar la sinalefa del vers quart (qui_et) i l'hiat del vers sisè (te / allongues).

Tal com és preceptiu, els dos accents principals de cada vers (marcats de color groc) es troben a les síl·labes desena i quarta. Quant a l'accent secundari (marcat de color blau), que dota el vers d'un ritme ternari, bàsicament el trobem a la vuitena síl·laba, però també hi ha exemples d'accent a les síl·labes sisena i setena.

El decasíl·lab marquià

Tornar a la pàgina de presentació

Primera estrofa del poema XCII (Primer Cant de Mort)

Aquelles mans que jamés perdonaren han ja romput lo fill tenint la vida de vós, qui sou de aquest món exida, segons los fats en secret ordenarren. Tot quant yo veig e sent, dolor me torna, dant-me recort de vós, qui tant amava, En ma dolor si prim e bé·s cercava, se trobará que delit s'i contorna;  donchs, durrará, puys té qui la sostinga,  car sens delit dolor crey no·s retinga.

El decasíl·lab marquià presenta una cesura invariable després de la quarta síl·laba, que sempre coincideix amb final de paraula (això fa que gairebé sempre es marqui de manera tipogràfica). Així doncs, és un vers partit en dos hemistiquis irregulars. Els dos accents primaris són, doncs, els de la quarta i la desena síl·labes. Al segon hemistiqui presenta un accent secundari, que sol anar a la vuitena, però que es pot desplaçar a la setena i, fins i tot, a la sisena. Per això el decasíl·lab té un ritme ternari.

Esquema:

• Vers decasíl·lab.
• Cesura després de la quarta síl·laba, que sempre coincideix amb final de paraula (aguda).
• Dos accents primaris, a la quarta i la desena síl·labes.
• Accent secundari a la vuitena, que es pot desplaçar a la setena o, fins i tot, a la sisena.
• Estructura estròfica: ABBACDDCEE.

El vers decasíl·lab

Tornar a la pàgina de presentació

Vers compost de deu síl·labes (comptades fins la darrera de les accentuades). Era ja emprat pels trobadors provençals i pels antics poetes italians, que en feren el vers preferit. Apareix en Ramon Llull i és habitual en els poetes catalans del s XV, Ausiàs Marc i en tots els successius. A causa de la seva extensió, s’ajusta a les frases i als ritmes de la prosòdia habitual. Modernament l’han conreat tots els poetes, en composicions rimades o en versos blancs, o estramps, sense rima. El vers decasíl·lab comporta dos accents principals, un a la síl·laba desena i un altre a la quarta, seguida o no de cesura¹ (si no hi ha cesura, demana un altre accent secundari a la vuitena). La cesura pot escaure’s a continuació de la quarta síl·laba —tònica— si correspon a un mot agut: Qual serà el jorn/que la mort ja no tema (Ausiàs Marc), o a continuació del mot no agut, la síl·laba tònica del qual correspon a la quarta (o també a la cinquena o sisena): La llum és estrella / al fons del cel blau (Costa i Llobera). Amb la influència italiana fou introduït a la poesia catalana i a la castellana el decasíl·lab sense cesura, amb l’accent interior predominant a la sisena síl·laba i, eventualment, amb accents secundaris a les síl·labes quarta i vuitena, fet que el converteix en un vers de ritme binari. Així l’han emprat tots els poetes moderns: Verdaguer en extensos fragments de Canigó, Sagarra a El comte Arnau, Carner a Nabí, etc. Igualment féu Guimerà en les seves tragèdies. L’accent a la quarta síl·laba permet que l’altre accent intern s’escaigui a la síl·laba setena (en lloc de la sisena o vuitena) del vers, tot marcant-li un ritme ternari ben característic: Mare, la pica és de gel i s’encalla / i és caramull fer de glaç nostre vi (Sagarra). (Enciclopèdia Catalana)

1 Pausa mètrica que divideix el vers en dos hemistiquis d’igual o de diferent llargada i coincideix sempre amb una frontera de mot.

Ausiàs Marc (article de l'Enciclopèdia Catalana)

Tornar a la pàgina de presentació

 

Gandia?, Safor ~1397 - València 1459

Poeta. Era fill de Pere Marc, de qui heretà el lloc de Beniarjó i les alqueries de Pardines i Vernissa, al ducat de Gandia. 

Participà en les campanyes de Sardenya i de Còrsega, i assistí als setges de Calvi i Bonifazio (1420). Més tard participà en l’expedició de Gerba, al nord d’Àfrica (1424). Alfons el Magnànim recompensà aquests serveis confirmant i ampliant els privilegis que havien estat concedits al seu pare en els esmentats dominis. El 1425 era falconer del rei al Regne de València. 

En ésser investit del ducat de Gandia el rei Joan de Navarra (1433), aquest retallà les prerrogatives que li havien estat concedides, fet que originà alguns conflictes. 

Per aquesta època degué portar una vida irregular: el 1425 la reina Maria de Castella ordenà al batlle de la ciutat de València que fes retornar a casa seva un noi d’uns dotze anys que se n’havia anat amb ell i estava en “via de perdició”, i el 1427 tingué un procés a requeriment de la mare d’Elionor, filla de Roderic Alfonso, de Gandia, que fou sobresegut. 

El 1437, quan tenia al voltant de quaranta anys, contragué matrimoni amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell. El 1438 envià un cartell de deseiximent al seu cunyat Galceran Martorell, a causa de desavinences sorgides en el repartiment dels llocs de la vall de Xaló, que havia heretat Isabel. Aquesta morí pel setembre del 1439, i el 1443 es casà en segones noces amb Joana Escorna, amb la qual visqué onze anys a València. 

Fou hereu universal de totes dues mullers, cap de les quals, però, no li deixà successió legítima. Poc abans de morir restà embolicat en un altre afer entre un fill seu bastard i Galceran de Vilanova, el qual també acabà amb un cartell de desafiament. Deixà quatre fills bastards vius; un altre, Francesc, ja havia mort. 

L’obra coneguda d’Ausiàs Marc es compon de 128 poemes (uns 10.000 versos), conservats en 13 manuscrits de cap a la fi del s XV i de la primera meitat del XVI i en cinc edicions antigues, aparegudes entre els anys 1539 i 1560. La primera edició, gairebé completa (122 obres), és la de Barcelona del 1543. Hi ha també diverses traduccions castellanes antigues, com la del valencià Baltasar de Romaní (València, 1539), que consta de 39 obres acarades amb el text original, i la del portuguès Jorge de Montemayor, amb 97 obres, la primera edició de les quals aparegué a València el 1560. La traducció llatina de Vicent Mariner fou inclosa en les seves Opera omnia (Tournon, 1634). 

A partir de la primera edició impresa, hom intentà de donar una ordenació de la seva obra per temes, o l’agrupà en cants d’amor, de mort i morals. Algunes edicions fan una quarta divisió, amb el Cant espiritual. En canvi, un grup de còdexs donen un ordre que sembla factici i que ha estat considerat com a cronològic; tanmateix, sembla que només ho és en línies generals: hom troba al començament alguna de les obres susceptibles de datació més antiga, i vers la fi obres que, sens dubte, pertanyen a l’edat madura o a la senectut del poeta. 

La seva poesia tractà principalment el tema amorós, no pas segons l’estil dels trobadors, com diu ell mateix, sinó segons la veritat, fundada en una ciència amorosa que es fonamenta en idees aristotelicotomistes sobre l’amor, segons les quals aquest només podia trobar la plenitud del seu goig en la pura contemplació i la pura coneixença de l’objecte estimat. A l’altre pol hi ha l’amor sensual, comú amb l’animal; però com que l’home participa de doble natura, psicofísica, el seu amor en participa també, i d’aquí neixen les contradiccions de la vida amorosa. Malgrat que en certes obres Marc cantà amors ideals, en la majoria analitzà o féu palès el drama interior originat per aquelles contradiccions. 

En les obres que, críticament, hom pot atribuir a una primera època, les dames cantades s’encobreixen sota els senyals plena de seny i llir entre cards, i hi apareixen sovint tòpics de l’amor cortès. En un altre grup d’obres, possiblement d’una segona època, aquella contradicció és simbolitzada per l’oposició ira/amor o odi/amor i per les paraules oh foll amor amb què comencen les tornades d’alguns d’aquests poemes. En aquestes obres, més encara que en les de la primera època, Ausiàs Marc es presenta com un home escindit; en comptes de seguir el camí de la serenitat, es lliura a un amor emmetzinat, sense el qual troba buida la seva vida. D’aquesta rebel·lia i d’aquest desordre intel·lectual i ètic s’acusà en obres més tardanes, algunes d’elles d’un caràcter marcadament confidencial. El començament d’aquesta etapa final és en el poema 87, primer dels grans poemes morals i didàctics que caracteritzen la seva poesia tardana. En aquesta etapa cal situar els sis cants de mort (possiblement escrits amb motiu de la mort de la segona muller) i el Cant espiritual, obra cabdal del poeta i una de les més grans de la poesia catalana. 

Tot i la seva evolució, en la seva poesia hi ha constants que la diferencien de la de tots els altres poetes, a desgrat de les influències trobadoresca —important— i italiana. Es distingeix per la introspecció i l’anàlisi. Les formes expositives que empra són adequades a aquest desenvolupament analític. D’altra banda, contrasten amb aquest procediment les formes contundents d’expressió, amb canvis bruscs de to i d’estil; aquest raonament persistent de vegades peca d’eixut. Les imatges usades sovint són prosaiques, però són adequades a l’estil psíquic que pretenen d’explicar, o són d’un to ombrívol, com convé a un home forassenyat, imatge amb la qual volgué presentar-se en algunes obres. Amb tot, l’home extraordinàriament lúcid que inventà aquestes imatges, que encara avui colpeixen, no resta mai eclipsat. La seva poesia tingué una repercussió notable en la lírica castellana del s XVI i, encara, del XVII. Modernament, Amadeu Pagès publicà una edició crítica de la seva obra (1912-14), i en 1952-59 n’aparegué una altra, a la col·lecció “Els Nostres Clàssics”. El 1946 foren publicades per Martí de Riquer diverses traduccions castellanes antigues.

Ausiàs Marc: visió general

Tornar a la pàgina de presentació

Biografia

• Ausiàs Marc va néixer a la Safor (Gandia) l’any 1397 (aproximadament) i va morir l’any 1459. Pertanyia a la noblesa valenciana i de jove va servir el rei Alfons en diverses campanyes militars (com altres poetes catalans o valencians contemporanis seus). Aquesta actuació va ser recompensada amb diversos privilegis, entre els quals cal destacar el nomenament com a falconer del rei al regne de València. Marc es va casar dos cops: el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell (que morí el 1439) i el 1443 amb Joana Escorna (la més que probable destinatària dels seus Cants de mort.
• En morir el 3 de març de 1459, a l’inventari notarial de les seves possessions es fan constar “dos llibres, en paper, de forma de fulls desqüernats, ab cobles”. Probablement es tractava dels mes de deu mil versos, en 128 poemes, que ens han arribat de l’autor i que es considera que va començar a escriure quan es va retirar de la vida de palau a les seves possessions de Gandia, cap al 1425.

Obra

Característiques estilístiques

• Marc és el primer poeta català que escriu en català i deixa aquell fals occità, profundament degradat, que encara empraven els poetes contemporanis seus. Per què? Probablement hi va tenir alguna cosa a veure aquell procés de degradació de l’occità emprat pels poetes catalans, que no el devia satisfer. A més, Marc era un escriptor tancat a les seves possessions feudals i, per tant, allunyat dels gustos de la cort. A la vegada però, es mantenia al dia de la vida cultural de València, que en aquella època era una ciutat plena de vitalitat i partidària, per tant, de la innovació. Això no obstant, la raó que considerem principal és la naturalesa de la seva poesia: una poesia profundament personal que trencava de manera radical amb la tradició anterior i que “en haver de respondre de les angoixes, dels projectes i el malestar d’un jo irrepetible, i dels seus contrastos amb la realitat, adopta la llengua amb la qual es relaciona amb les coses, dissenya els desitjos o mesura les caigudes: el català”¹.
• Un altre element de ruptura, més enllà de la llengua, és l’estil. Marc s’allunya del virtuosisme i de la utilització dels típics recursos que confereixen bellesa a un poema. La seva poesia és dura, difícil, poc poètica; ell mateix n’és conscient quan diu que dels seus poemes “l’orella d’hom afalac no pot rebre” (LXX, 36). Tanmateix, aquesta característica de la seva poesia no respon a la descurança, sinó a una elecció conscient per part de l’autor².
• Per avançar en allò que ens vol comunicar, Marc fa ús de la comparació, que és un sistema discursiu per transmetre coneixements molt més que per comunicar impressions estètiques pròpies de l’univers poètic. I encara és més impactant aquest procediment perquè les imatges que fa servir Marc són profundament originals, almenys en el món poètic³.
• De tot això dit, resulta evident que la poesia no és per a Marc un espai de lluïment o de galanies més o menys reixides, sinó un lloc essencial d’autoconfessió o fins i tot, com alguns han volgut veure darrerament, un instrument d’autopsicoteràpia.

Classificació de l'obra marquiana

• Els poemes d’Ausiàs Marc són comunament presentats en l’ordre que ens van llegar els manuscrits més antics que conservem de la seva obra. Tanmateix, fins i tot una lectura no gaire profunda evidencia que estan presentats de manera caòtica, desordenats. Això ens porta a un tema molt més important del que pugui semblar en un autor tan teoritzador com Ausiàs Marc: com s’ha d’ordenar la seva obra.
• A tal efecte, ens podem basar en la tradició dels dos poetes que comparteixen amb Marc el podi de la poesia medieval occidental: Dante i Petrarca (que, a més, segueixen dos criteris oposats). Dante va treballar d’una manera caòtica, volcànica, les seves poesies sorgien sense un objectiu previ que actués de catalitzador, sense un projecte. Petrarca, en canvi, va traçar un pla de sistematització per a la seva obra i ens el va llegar en la seva Rerum vulgarium fragmenta, on va ordenar la seva obra en italià tal com creia que havia de ser llegida. Sens dubte, la naturalesa de l’obra marquiana (entesa com a plasmació d’una trajectòria vital i intel·lectual) aconsella seguir el pla ordenador de Petrarca.
• Arribats en aquest punt, i tenint present que tal com ens ha arribat l’obra de Marc no està ordenada seguint cap criteri, cal cercar-ne un. La tendència que s’ha seguit últimament en aquest sentit és l'ordenació dels poemes marquians per cicles d’acord amb els senyals que apareixen a les tornades dels seus poemes (una de les poques concessions del poeta a la tradició trobadoresca, juntament amb alguns occitanismes escassos). Aquest és un criteri que no gaudeix d’un suport general entre els estudiosos de l’obra del poeta valencià, entre altres coses perquè hi ha una teoria que sosté que les tornades dels poemes marquians no tenen massa a veure amb el contingut de la resta del poema i fins i tot s’ha arribat a dir que no són obra de Marc sinó un afegitó posterior (encara que aquesta teoria ha estat bandejada per manca de consistència). Un corrent interpretatiu diferent prefereix intentar buscar un ordre cronològic en els poemes (i així parla de poemes de joventut, de maduresa i de bellesa, tot i que a la seva poesia hi ha poques dades que ens donin alguna pista sobre l’edat de l’autor). Hi ha, finalment, una solució de compromís que permet casar els cicles amb les diferents edats del poeta.
• Els cicles:
  • Senyal "Pena de seny" (19 poemes). L'amor que podria haver estat. 
    • La destinatària és una dama (real?) que ha de participar en termes d'igualtat de l'aventura amorosa del poeta. 
    • Marc no segueix la ficció poètica que representa l’home com una víctima sense solució de la malenconia. Ben al contrari, el poeta se situa en el present i ens vol fer una descripció de la seva personalitat i dels conflictes entre l’amor purament intel·lectual (l’únic amor que val la pena de viure, segons el poeta) i l’amor físic, sexual. Això ens remet a la divisió de l’esser humà, tan típica de l’Edat Mitjana, en carn i esperit, i al desig de victòria d’aquest sobre aquella, victòria que obtindrà la recompensa de la satisfacció íntima i purament mental.
    • Marc fa gala de megalomania en considerar-se un amador com no n’hi ha gaires.
    • En molts versos d’aquest cicle Marc es complau a descriure els efectes del sofriment amorós en la seva persona. El poeta espera que Plena de seny sigui capaç d’adonar-se d’aquests símptomes perquè ella no és un ésser neci com tots els altres. Darrere de la dama, també s’espera que el lector en sigui conscient i lloï el poeta per la seva perfecció en l’amor: el lector ha d’esdevenir el còmplice de Marc. En canvi, la massa dels no entesos qualificaran de follia la manera marquiana d’entendre l’amor.
    • Tanmateix, es tracta d’una experiència fracassada: la dama no es manté a l’alçada de les circumstàncies perquè no s’adona dels esforços del poeta per mantenir-se a la banda espiritual de la relació amorosa.
  • Senyal “Llir entre cards” (35 poemes). Deïficació de la dama; nou fracàs.
    • Aquest cicle representa un replantejament dels objectius marquians. Ara es tracta d’estimar la dama no només amb la ment, sinó també amb l’esperit: l’experiència amorosa esdevindrà, doncs, mística.
    • La dama és una mena de portadora de llum i l’amor no s’obté per visió sinó per revelació (una revelació dolorosa).
    • El món és vist com a pura ficció i, com a tal, distreu de l’amor i cal bandejar-lo. Aquesta abstracció del món físic arriba a l’extrem que el poeta renuncia a l’experiència sexual. Això ens porta a preguntar-nos fins a quin punt era certa aquesta afirmació; la resposta és matisada: Marc, com a persona, no renuncià mai a l’experiència sexual (va estar casat dues vegades –sense descendència– i va arribar a mig reconèixer alguns fills naturals); tanmateix va voler viure una experiència amorosa desvinculada del sexe perquè la considerava superior.
    • Novament, l’experiència fracassa. En un principi Marc acusa la dama de no poder-lo estimar al nivell que ell volia sinó només al nivell sexual.
  • Senyal “Foll amor”. La ira del fracàs.
    • El poeta maleeix de manera agressiva la dama perquè no ha sabut estar-se de caure a la sensualitat.
    • Això no obstant, la reflexió el condueix, a les portes de la vellesa, a una mena de rendició: l’amor que Marc ha buscat (si no en la vida, en la poesia) és un amor impossible. Aquesta conclusió es reflectirà al cicle següent.
  • Senyal “Amor, Amor” (12 poemes). El final de l’experiència amorosa.
    • Marc reflexiona sobre el seu fracàs i reconeix que és impossible aspirar a un amor purament intel·lectual per culpa de la dona. L'amor el venç i ell mateix es culpa de no haver-ho vist clar des del principi ("a quatre peus deu anar qui no ho creu" arriba a dir al poema XCIX).
  • Cants de mort (6 poemes). Els remordiments.
    • Motivats per la mort de la seva segona esposa, Joana Escorna. Això no obstant, tampoc aquests poemes se centren en la figura de la finada, sinó, un cop més, en l’experiència que de la mort d’ella té el poeta.
    • Com en la resta de la seva producció, la voluntat que mana és la racionalitzadora i la preocupació és la del destí del propi Marc després de la mort.
    • El poeta sent que potser la seva dona s’ha condemnat per culpa d’ell (no se n’explicita el motiu) i pateix per la pròpia condemnació.
    • Els poemes, en l’ordre en què ens han arribat (força lògic, en aquesta ocasió) expressen una gradació entre l’esperança en la salvació de l’esposa i la més negra desesperació per la seva condemnació (perquè anticipa la del poeta).
    • En qualsevol cas, Marc, inaugura per a la poesia catalana un tòpic que gaudirà de molt èxit posteriorment: l’amor que venç la mort (arriba a manifestar que estima molt més la dona en mort que en vida: “ans molt més am a vós en mort que·n vida”, poema XCIV).
    • Ara, per fi, l’amor només intel·lectual ha vençut, perquè la desaparició de la dama fa impossible qualsevol derivació sexual. No deixa de ser, però, una trista constatació, encara que la defensi amb entusiasme. Aquest relatiu plaer, però, queda entelat pel dolor de l’absència i pels dubtes sobre la salvació de l’esposa.
    • Malgrat tot, als Cants de mort hi ha un lloc per a l’esperança: “Lo jorn del Juhý, quan prendrem carn e ossos / mescladament partirem nostres cossos” (XCII).
  • Cant espiritual (CV). Diàleg (?) amb Déu.
    • Marc s’adona que tota la seva poesia, que tota la seva preparació intel·lectual no és suficient per disposar d’un llenguatge adequat per parlar amb el Creador (“Perdona mi, si follament te parle”, v. 25).
    • Fidel a la seva línia creativa, en aquest poema assistim més aviat a una autoimprecació que a un diàleg o a una confessió. Marc s’adona que ha viscut al marge de Déu i, en la seva hora final, tem que no ha fet prou per guanyar-se la bondat divina i sí per ser objecte de la terrible justícia de Déu. Fa una constatació terrible: viu l’experiència religiosa amb fredor (“Cathòlic só, mas la fe no·m escalfa” v. 185).
    • S’acull a l’auxili de la mare de Déu, més propensa a la defensa dels desvalguts.

1 ESPADALER, Anton M.; Història de la literatura catalana (1993); p. 81.

2 La duresa, les paraules inusuals en rima, l’absència d’un món amable i artísticament treballat segons els cànons més comuns i coneguts de la bellesa, el rebuig, la distorsió o el capgirament de molts dels seus temes i motius, i la presència, en canvi, d’un món convuls, ple de tensions, representat per personatges marginals o torturats i per una naturalesa inquietant, són fruit d’una radical opció estética que s’oposa vigorosament a la tradició. (ESPADALER; op. Cit; p.82).

3 Com a exemple, l’arxiconeguda comparació del poema XLVI: “Bullirà·l mar com la caçola· forn”.