Tornar a la pàgina de presentació
Gandia?, Safor ~1397 - València
1459
Poeta. Era fill de Pere
Marc, de qui heretà el lloc de Beniarjó i les alqueries de Pardines
i Vernissa, al ducat de Gandia.
Participà en les campanyes de
Sardenya i de Còrsega, i assistí als setges de Calvi i Bonifazio
(1420). Més tard participà en l’expedició de Gerba, al nord
d’Àfrica (1424). Alfons el Magnànim recompensà aquests serveis
confirmant i ampliant els privilegis que havien estat concedits al
seu pare en els esmentats dominis. El 1425 era falconer del rei al
Regne de València.
En ésser investit del ducat de Gandia el rei
Joan de Navarra (1433), aquest retallà les prerrogatives que li
havien estat concedides, fet que originà alguns conflictes.
Per
aquesta època degué portar una vida irregular: el 1425 la reina
Maria de Castella ordenà al batlle de la ciutat de València que fes
retornar a casa seva un noi d’uns dotze anys que se n’havia anat
amb ell i estava en “via de perdició”, i el 1427 tingué un
procés a requeriment de la mare d’Elionor, filla de Roderic
Alfonso, de Gandia, que fou sobresegut.
El 1437, quan tenia al
voltant de quaranta anys, contragué matrimoni amb Isabel Martorell,
germana de Joanot Martorell. El 1438 envià un cartell de deseiximent
al seu cunyat Galceran Martorell, a causa de desavinences sorgides en
el repartiment dels llocs de la vall de Xaló, que havia heretat
Isabel. Aquesta morí pel setembre del 1439, i el 1443 es casà en
segones noces amb Joana Escorna, amb la qual visqué onze anys a
València.
Fou hereu universal de totes dues mullers, cap de les
quals, però, no li deixà successió legítima. Poc abans de morir
restà embolicat en un altre afer entre un fill seu bastard i
Galceran de Vilanova, el qual també acabà amb un cartell de
desafiament. Deixà quatre fills bastards vius; un altre, Francesc,
ja havia mort.
L’obra coneguda d’Ausiàs Marc es compon de 128
poemes (uns 10.000 versos), conservats en 13 manuscrits de cap a la
fi del s XV i de la primera meitat del XVI i en cinc edicions
antigues, aparegudes entre els anys 1539 i 1560. La primera edició,
gairebé completa (122 obres), és la de Barcelona del 1543. Hi ha
també diverses traduccions castellanes antigues, com la del valencià
Baltasar de Romaní (València, 1539), que consta de 39 obres
acarades amb el text original, i la del portuguès Jorge de
Montemayor, amb 97 obres, la primera edició de les quals aparegué a
València el 1560. La traducció llatina de Vicent Mariner fou
inclosa en les seves Opera omnia (Tournon, 1634).
A partir de
la primera edició impresa, hom intentà de donar una ordenació de
la seva obra per temes, o l’agrupà en cants d’amor, de mort i
morals. Algunes edicions fan una quarta divisió, amb el Cant
espiritual. En canvi, un grup de còdexs donen un ordre que
sembla factici i que ha estat considerat com a cronològic;
tanmateix, sembla que només ho és en línies generals: hom troba al
començament alguna de les obres susceptibles de datació més
antiga, i vers la fi obres que, sens dubte, pertanyen a l’edat
madura o a la senectut del poeta.
La seva poesia tractà
principalment el tema amorós, no pas segons l’estil dels
trobadors, com diu ell mateix, sinó segons la veritat, fundada en
una ciència amorosa que es fonamenta en idees aristotelicotomistes
sobre l’amor, segons les quals aquest només podia trobar la
plenitud del seu goig en la pura contemplació i la pura coneixença
de l’objecte estimat. A l’altre pol hi ha l’amor sensual, comú
amb l’animal; però com que l’home participa de doble natura,
psicofísica, el seu amor en participa també, i d’aquí neixen les
contradiccions de la vida amorosa. Malgrat que en certes obres Marc
cantà amors ideals, en la majoria analitzà o féu palès el drama
interior originat per aquelles contradiccions.
En les obres que,
críticament, hom pot atribuir a una primera època, les dames
cantades s’encobreixen sota els senyals plena de seny i llir
entre cards, i hi apareixen sovint tòpics de l’amor cortès.
En un altre grup d’obres, possiblement d’una segona època,
aquella contradicció és simbolitzada per l’oposició ira/amor
o odi/amor i per les paraules oh foll amor amb què
comencen les tornades d’alguns d’aquests poemes. En aquestes
obres, més encara que en les de la primera època, Ausiàs Marc es
presenta com un home escindit; en comptes de seguir el camí de la
serenitat, es lliura a un amor emmetzinat, sense el qual troba buida
la seva vida. D’aquesta rebel·lia i d’aquest desordre
intel·lectual i ètic s’acusà en obres més tardanes, algunes
d’elles d’un caràcter marcadament confidencial. El començament
d’aquesta etapa final és en el poema 87, primer dels grans poemes
morals i didàctics que caracteritzen la seva poesia tardana. En
aquesta etapa cal situar els sis cants de mort (possiblement
escrits amb motiu de la mort de la segona muller) i el Cant
espiritual, obra cabdal del poeta i una de les més grans de la
poesia catalana.
Tot i la seva evolució, en la seva poesia hi ha
constants que la diferencien de la de tots els altres poetes, a
desgrat de les influències trobadoresca —important— i italiana.
Es distingeix per la introspecció i l’anàlisi. Les formes
expositives que empra són adequades a aquest desenvolupament
analític. D’altra banda, contrasten amb aquest procediment les
formes contundents d’expressió, amb canvis bruscs de to i d’estil;
aquest raonament persistent de vegades peca d’eixut. Les imatges
usades sovint són prosaiques, però són adequades a l’estil
psíquic que pretenen d’explicar, o són d’un to ombrívol, com
convé a un home forassenyat, imatge amb la qual volgué presentar-se
en algunes obres. Amb tot, l’home extraordinàriament lúcid que
inventà aquestes imatges, que encara avui colpeixen, no resta mai
eclipsat. La seva poesia tingué una repercussió notable en la
lírica castellana del s XVI i, encara, del XVII. Modernament, Amadeu
Pagès publicà una edició crítica de la seva obra (1912-14), i en
1952-59 n’aparegué una altra, a la col·lecció “Els Nostres
Clàssics”. El 1946 foren publicades per Martí de Riquer diverses
traduccions castellanes antigues.
